Micah P. Hinson en concert a l'Auditori de Girona

Malgrat que el programa oficial de Temporada Alta deia una altra cosa:
Veu i guitarra: Micah P. Hinson . Bateria: Nick Helps . Baix: Justin Cope, aquest noi amb cara de trapella es va presentar ahir a l'Auditori de Girona en format trio però amb la seva muller als teclats enlloc de l'anunciat baixista.
L'haurà fet fora? L'haurà abandonat a mitja gira? O senzillament s'estalvia pagar un músic extra i amb la nena tocant... tot queda a casa?
En fi, de totes totes el concert d'ahir a la nit va ser d'alló més correcte.
Ple a vessar i el públic entregat, com de costum en aquestes ocasions.
Remenant l'equalització de l'amplificador en les primeres notes, la seva veu es trencava per moments. Sona profunda i greu. Molt personal, però no és d'estranyar tampoc que se'l compari amb gent com Tom Waits, Johnny Cash o Nick Cave. Amb aire de crooner desemparat, com si fos un Bob Dylan de nova generació, va repassar la seva discografia combinant moments energètics i sorollosos, (en alguna cosa s'ha de notar que ell també és indie i que ha escoltat molt alguns discos de My Bloody Valentine o els Pixies), amb altres d'esquifits i reposats. Amb la tensió en crescendo de You're only lonely, la segona cançó interpretada, les coses ja eren al seu lloc fins al final del concert. Va alternar la guitarra elèctrica amb l'acústica. Ens va explicar que en aquesta gira a Alemanya li havia desaparegut una guitarra molt especial. I que no parlava gens d'espanyol malgrat que a l'escola alguna mestra havia intentat ensenyar-li. El bateria va tocar algunes peces al banjo i el tuf a música tradicional americana es va fer encara més present. Tot i alguns moments d'emoció retinguda i suggerents paissatges plàcids el concert no va ser excepcional ni de lluny. L'excessiu relaxament entre cançons va imposar un ritme refredat al conjunt de la seva actuació. Un bis en solitari i prou. A la sortida em trobo amb un jove cantautor gironí i em comenta que tampoc li ha acabat de fer el pes l'actuació. Creu que alguns dels artistes que han passat recentment pel Cercle, My Name Is Nobody per exemple, no tenen res a envejar a aquest artista. Li agraeixo el detall i hi estic del tot d'acord. Bé, potser només li envejarien l'escenari, el suport institucional i la promoció oficial.