I el disc català de l'any és...

Isaac Ulam - En els prats més llunyans.

Per mE clar. No sé què dirà l'Enderrock, de fet mE la porta ben fluixa el què diguin aquests, però aquest és sens dubte un dels pocs treballs realment original, atrevit i fresc que m'ha arribat des de casa nostra aquest passat any 2008.
De fet, mE'l va passar al Cercle personalment l'amic Txutxi Izquierdo (ex-The Lazy Sundays) per punxar-lo al mEu programa: Ciutat florida de Ràdio Salt.
Folk reposat tot sovint amb aires de conte, a ritme de circ gairebé de vegades, amb accent mediterrani i un imaginari un xic hippie, però amb melodies arrossegades prou suggerents.
La calma i la tranquilitat dominen el disc. Els arranjaments, de percussió la majoria, il·luminen la malenconia que s'ensuma en totes i cada una de les deu cançons de l'àlbum. La lírica és clarament poètica i dibuixa amb precisió paissatges de muntanya, d'hivern cru. Històries tristes de cels trencats, de volcans, de camins, de noies amb cargols de mar a les mans, d'estanys, de caçadors, de boscos i arbres, de conills morts, de gats, de patir, de perdre el gos, de dormir plegats, de fonts i bars, de desfer el llit i estimar-se, de tocar el tambor... Com veieu un ric imaginari, en essència rural.
Un disc lleuger i tendre. Sorprenentment impecable malgrat el semblant deixat.
10 cançons com 10 sols, o 10 llunes.
Tota una agradable sorpresa i un rara avis dins l'esquifida escena independent gironina.

El millor del 2008 segons mE

Vet-ho aquí una altra de les sorpreses més agradables que he tingut en el darrer any. Arribava des de San Francisco, California. El noi es diu Blake Henderson, artísticament parlant però, i acompanyat de tota una banda magnífica és: TaughtMe, i varen fer un dels millors concerts de la temporada al Cafè El Cercle de Girona.
Si hi ha una cosa que destaca per sobre de la resta en les cançons del seu darrer disc: Lady, és la seva veu, sens dubte. Força aguda, i gairebé en falset tot sovint, ilumina com pocs artistes del nou segle les seves precioses cançons pop que cavalquen sobre la tensió de l'electrònica.

Lady està publicat pel segell de Luxemburg: Own Records, i és un recull impresionant d'artesania pop impecable i brillant. Exhuberant.
Focs artificials per encetar i tancar un disc de tendres i reposades melodies que assoleixen el cim, sens dubte, en: I told you so. Potser la cançó més vital, animada i saltarina del disc. Aixó hauria de ser un excel·lent hit incontestable de totes totes. Si més no a les emisores independents, és a dir, totes aquelles amb un criteri artístic i no comercial. Però hi ha molta més llum i molts més brillants dins aquest àlbum.Dearest és la mena de cançó de bressol que m'agradaria cantar als mEus fills, si els tingués clar. The Flaming Lips no quedarien massa lluny d'alguns dels moments d'aquesta maravellosa passejada celestial. A Strangeness l'inspiració no afluixa i els referents podrien continuar sent els mateixos com en Stomping of boots.
Un altre disc excepcional d'aquest any que ens acaba de deixar i que no hauria de quedar oblidat.

Més discos del 2008,... ara si. :)

És curiós, però un dels millors àlbums que ha caigut a les mEves mans aquest darrer any ha estat un CD-r, el d'aquest paio: Toby Goodshank. Un ex-Moldy Peaches amb una carrera en solitari però del tot destacable. El disc del febrer del 2008 es titula Pray to you.

Va ser tot un luxe tenir-lo actuant al Cercle junt amb l'encantadora Dizzy Spells Martian.
El disc barreja cançons en el format clàssic del folk, veu i guitarra, amb altres de més experimentals i d'aires més pop, exquísit naturalment. També es passeja sense complexes pel hip hop amb arranjaments psicodèlics i realment encertats en: Sick of this o Walk away.
Un disc excepcional de principi a final. Podriem dir alló de... t'agradarà si t'agraden: Guided by Voices o Beck.
Ja sé que semblen paraules majors, però escolteu-vos el disc per poc que pogueu i sortireu de dubtes.
Curtet, 28 minuts dura, però intens. Fa seva aquella màxima que diu que poc és més perquè el disc malgrat els detalls és senzill però arriba a l'essència sense recargolaments innecessaris.
Melodies inspiradíssimes i transportadores. Gran.
Molt gran.
Podeu comprar-lo aquí: Olive juice music.
Si és oli d'oliva però, aquest ha de ser Extra verge!!!
Un altre dia us parlo també del seu anterior disc: Everything Intertwingles.
Excepcional també.

Alguns dels mEus discos del 2008

Escolto a My Name Is Nobody, un jove francés que vaig tenir el plaer de conèixer en persona a propòsit de la gira que va fer ara fa tot just uns mesos amb els ianquis Pillars & Tongues.
Escolto I hope you're well, I am and I send you my fingers

És un disc excepcional de cançons tristes, lleugeres, sensibles. Pop amb accent folk. Veu i guitarra, però també amb tota una banda acompanyant la desolació. Cançons que arriben a on han d'arribar.
A l'ànima.
Ja ho sé, és de l'any 2006 però jo l'he descobert ara. Ho sento.
El publica Collectif Effervescence.
Des de la panxa del llop!!!
Magnífic.
Un altre dia us comento també quelcom del seu nou disc, aquest si, del 2008: At the wolf pit.
Igualtment bo.
Si parlem dels millors concerts de l'any 2008 apuntin també de part mEva els dos seus que vaig veure amb els Pillars and Tongues.
Al Niu, Barcelona o al Cercle, Girona. Dues nits màgiques.

Best records of 2008

Els 50 millors àlbums del 2008 segons Pitchforkmedia

Ara només espero els de Radio 1190.

Les 100 millors cançons del 2008 segons Pitchforkmedia

Najwajean

Ahir tocaven aquest parell a l'Auditori de Girona.
Mai més ben dit aixó de parell, perque llegint les increïbles declaracions que feia ahir la noia al Diari de Girona...:
Najwa DdG
A destacar:
El que sí que voldria dir és que malauradament, el baixista i el guitarrista habituals de la banda no hi seran. Sé que podria semblar un problema, perquè la formació estaria una mica coixa, però ho compensarem perquè el públic ens agafarà amb moltíssimes ganes.

Quin morro la tia!!!
Verge santíssima trinitat.

Ahir vaig llegir una altra crítica del concert de Micah P. Hinson a l'Auditori de Girona. Era al Diari de Girona. Però no trobo l'article en qüestió a la versió digital. Volia penjar-vos l'enllaç...
En fi, el més significatiu de l'article era que en la formació constava el baixista que no hi va ser i s'obviava, evidentment, la muller pianista.
Voleu dir que aquest paio va anar al concert?
:)
La crítica era molt poètica, molta prossa, però res realment trascendental ni significatiu.

El nou Dylan

Ahir l'amic Xavi Castillón va publicar també una crítica del concert de Micah P. Hinson al Punt Diari:
El nou Dylan

Micah P. Hinson en concert a l'Auditori de Girona

Malgrat que el programa oficial de Temporada Alta deia una altra cosa:
Veu i guitarra: Micah P. Hinson . Bateria: Nick Helps . Baix: Justin Cope, aquest noi amb cara de trapella es va presentar ahir a l'Auditori de Girona en format trio però amb la seva muller als teclats enlloc de l'anunciat baixista.
L'haurà fet fora? L'haurà abandonat a mitja gira? O senzillament s'estalvia pagar un músic extra i amb la nena tocant... tot queda a casa?
En fi, de totes totes el concert d'ahir a la nit va ser d'alló més correcte.
Ple a vessar i el públic entregat, com de costum en aquestes ocasions.
Remenant l'equalització de l'amplificador en les primeres notes, la seva veu es trencava per moments. Sona profunda i greu. Molt personal, però no és d'estranyar tampoc que se'l compari amb gent com Tom Waits, Johnny Cash o Nick Cave. Amb aire de crooner desemparat, com si fos un Bob Dylan de nova generació, va repassar la seva discografia combinant moments energètics i sorollosos, (en alguna cosa s'ha de notar que ell també és indie i que ha escoltat molt alguns discos de My Bloody Valentine o els Pixies), amb altres d'esquifits i reposats. Amb la tensió en crescendo de You're only lonely, la segona cançó interpretada, les coses ja eren al seu lloc fins al final del concert. Va alternar la guitarra elèctrica amb l'acústica. Ens va explicar que en aquesta gira a Alemanya li havia desaparegut una guitarra molt especial. I que no parlava gens d'espanyol malgrat que a l'escola alguna mestra havia intentat ensenyar-li. El bateria va tocar algunes peces al banjo i el tuf a música tradicional americana es va fer encara més present. Tot i alguns moments d'emoció retinguda i suggerents paissatges plàcids el concert no va ser excepcional ni de lluny. L'excessiu relaxament entre cançons va imposar un ritme refredat al conjunt de la seva actuació. Un bis en solitari i prou. A la sortida em trobo amb un jove cantautor gironí i em comenta que tampoc li ha acabat de fer el pes l'actuació. Creu que alguns dels artistes que han passat recentment pel Cercle, My Name Is Nobody per exemple, no tenen res a envejar a aquest artista. Li agraeixo el detall i hi estic del tot d'acord. Bé, potser només li envejarien l'escenari, el suport institucional i la promoció oficial.